I amb el que arribem a llençar!!!

Moltes famílies de Tororo, els és difícil poder menjar tres cop al dia. En alguns casos les dificultats són tantes que els nens, de ben petits, han d'anar a viure amb altres familiars o veïns. I no parlem dels nens que per diferents motius queden abandonats dels seus pares. Això s'agreuja més encara quan és en edat escolar. Si no els poden alimentar, els resulta encara més difícil poder-los pagar l'escola. Germans grans que han de treballar per pagar l'escola dels germans petits i que se'n senten responsables.


Ens aquesta "cassoleta" escalfada amb llenya hi fan el poxo dues vegades al dia.

Els alumnes de l'escola mengen tres cops al dia. Per dinar i sopar l'alimentació és el "poxo" (farina de blat de moro) i "black beans" (mongetes negres). Per esmorzar prenen l'isoke, que segons em varen dir és el líquid que sobra del poxo. Hi ha dos dies a la setmana que hi barregen llet, llet de les vaques de l'escola, que aquí tothom en sap els seus noms ben catalans: la Maria i la Mercè,

L'Anyango Joyce amb el seu sopar

És soprenent les quantitats que mengen. El menjar que porta la Joyce és per ella sola. No sóc expert en nutrició i tampoc en alimentació, tenen un cossos fibrats, fan esport, estudien, fan una vida normal i no sembla que els falti res d'aliment per viure. No hi ha problemes d'obesitat.

En Timothy i en Collins.

Costa poc d'entendre amb quina il.lusió i agraïment, molt agraïment, accepten alguna proposta d'invitació a menjar que els trenqui la rutina de cada dia. El dia de sant Josep, amb en Sergi, en Timothy i en Collins vàrem anar a dinar a un restaurant d'aquí, a Tororo. No recordo que en tota la meva vida m'haguessin dit tantes vegades gràcies i amb tanta intensitat i sinceritat. A ells els estic agraït pel que m'ensenyen cada dia!!!


M'agradaria compartir-vos algunes reflexions:

Sóc conscient i estic agraït de poder menjar sovint el que em ve de gust, encara que no sigui el millor per la meva salut?

Tinc consciència del que significa menystenir o llençar el menjar ja sigui perquè no ens "agrada", perquè ens sobra, perquè n'hem fet o demanat en accés, perquè se'ns fa mal bé, perquè mengem pels ulls, per interessos econòmics d'uns pocs malgrat tingui efectes en un grup important de població?



Comentaris

  1. Anònim6/4/23 14:59

    Quina lliçó de vida tant gratificant.

    ResponElimina
  2. Gebre11/4/23 22:28

    Pep, a part de ser indispensable per sobreviure, el menjar també activa el mecanisme de recompensa: quan vius en un entorn amb oferta de menjar apetitós a cada cantonada, com actualment a Catalunya, es molt difícil ser conscient d'aquestes reflexions. Ho penses de tant en tant, com ara llegint aquestes vivencies teves. I t'ho agraeixo molt; tant de bo, de tant en tant ho pugui recordar!

    ResponElimina
  3. Anònim12/4/23 20:20

    Benvinguda la nova entrada al teu bloc parlant de l’alimentació. M’ha colpit el que dius de la situació de molts nens. Quin començament de vida més anguniós, pobrets.

    Per sort, dius que germans grans se’n fan responsables però, i els pares?

    Quedo ben parat del que dius de l’alimentació gairebé monotemàtica a base de poxo. Tant que ens recomanen una dieta ben variada per estar sans i guapos. Misteris del cos humà. El muzungu que remena el poxo també està prou fibrat.

    El menjar que contenen les galledes que porta la Joyce per quant de temps és?

    Apartat reflexions:

    A la primera, si.

    A la segona també si però ni de bon tros adaptada a la realitat, vist això que expliques. Ara bé, llençar menjar, mai si puc evitar-ho.

    Gràcies per aquesta aportació de consciència.

    Una abraçada des de Santa Coloma

    ResponElimina
    Respostes
    1. Pep Sentmartí13/4/23 21:24

      Moltes gràcies per les aportacions.
      Et vaig responen; els pares? Vés a saber on paren. Altres dones? L'alcohol? La comoditat? La irresponsabilitat? Hi ha tot de factors culturals que a nosaltres ens costa entendre i per ells és molt normal.
      Dels germans grans? Sovint han de deixar l'escola ben joves per ajudar als petits. Aqui ja hi ha més problemes; pobresa amb tot el que comporta, abandonament escolar, treballar molt joves,......
      El menjar de la Joyce? 1 àpat. Aquest va ser el seu sopar.

      Elimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Arròs de marisc i flam

Imatge
Quan vinc de Catalunya m'agrada portar alguna cosa cap aquí per poder compartir, especialment amb els de l'hostatgeria ,  són els que tinc més a prop i que em fan la vida més fàcil. H i ha bona relació amb tot el personal. Aquesta vegada vaig pensar que estaria bé que provessin algun tipus de menjar que per ells és poc habitual. La distància, el temps i la temperatura, deixaven fora qualsevol producte "fresc", havia de ser un precuinat. Donant-hi voltes, vaig pensar amb un arròs de marisc i flam per postres. És fàcil de trobar al supermercat, de transportar, de guardar i de cuinar, una habilitat poc desenvolupada en mi.  Menjant Posho and beans. La cuina d'aquí està absenta de precuinats. Tot el que mengen és natural, només bullit o cuit.  Tenen 5 aliments que són la base de la seva dieta: el "posho" -farina de blat de moro pastada-, el "matooke" - platan cuit-,  el "kaló" - farina de mill cuita,  les "black beans" - mon...
Llegueix més.... »

Tororo 2.0

Imatge
Quina rebuda més bonica i plena d'agraïment per haver tornat  m'han fet tots els que he anat trobant,  ja siguin monjos, la família de l'hostatgeria (que han vetllat perquè no es perdés res del que es va quedar aquí, ja fa tres mesos), alguns estudiants (que aquesta setmana haurien d'haver acabat les vacances i aniran arribant esglaonadament en funció dels diners que tinguin), amics, treballadors del monestir, els de la fusteria, coneguts... La senzillesa de les paraules queda coberta per l'abraçada que surt des del cor de cadascú.  La marxada va ser dolorosa, literalment. Els ronyons em van recordar com sóc de feble. Com, sense cap mena d'avís,   en un moment,  em va canviar la vida quedant a mans d'unes persones i una sanitat que no coneixia i va ser amb elles amb qui vaig haver de confiar. Conèixer de prop la sanitat ugandesa m'ha ajudat a entendre (o desentendre) més el país. A Uganda la sanitat és de pagament. Com d'injust és que jo que sóc fora...
Llegueix més.... »

Culture Day

Imatge
Una de les característiques més importants de la societat subsahariana són les Tribus. Pels seus membres, la "tribu" és la seva identitat. Tenen un pes molt important en l'estructura social. Parlar de les "tribus" requereix un altre espai i temps. Aquí a l'escola n'hi ha diverses. Tot i que la rivalitat hi és, en unes més que en d'altres, e n general hi ha bona relació .  Karamajons Estan repartides en aquests set grup; Japatola  -Tororo Samias  - Busia   Bantus (4Bs)  - Kampala   Tesidas  - Soroti Karamajongs  - Regió de Karamoja Gishus  - Mbale  Sabinis  - Kapchora Un dia a l'any es celebra el "Culture Day" o dia de les tribus. Aquest dia les tribus prenen tot el protagonisme: presentació, vestits, menjars, músiques, balls, etc.,  és d'ells i per a ells. L'escola hi posa el més bàsic, la resta tot és a càrrec de cada tribu. Cadascuna s'organitza pel seu cantó per tal de trobar els diners per finançar-se, comprar el ...
Llegueix més.... »

Donar: un acte de generositat

Imatge
  Sovint hi ha tota mena de coses per casa que fa temps que no fem servir. Es va remenant d'un lloc a l'altre, ens fa mandra llençar-ho. Un exemple és la roba. Pel motiu que sigui s'ha deixat d'utilitzar i ocupa espai dins els armaris o dins les caixes on s'ha endreçat. El boda-boda amb les dues caixes de roba, al davant de la porta de casa. El mes de novembre vaig fer una petició a un grup d'amics perquè fessin una recollida de roba per entregar a l'Orfans Club de Pomede, a uns 20 km. de Tororo. La resposta va ser bona. En poc temps es van enviar des de Vic dues caixes plenes de roba amb destí a l'orfenat. Sortosament no es va poder enviar tota la roba recollida. Aquest orfenat acull a uns 150 nens i joves orfes, d'edats que van des dels 3 o 4 anys els més menuts, fins més enllà dels 20 els més grans. Procuren per ells tot el necessari per tenir una vida digna: sostre, acollida, menjar, vestit, roba, formació laboral o acadèmica, etc.  El grup canta...
Llegueix més.... »

St. Benedict High School

Imatge
Aquest diumenge amb vint joves del cor de l'escola hem anat a acompanyar la missa al ST. Benedict high school. L'Omalla és un professor que fa classe a les dues escoles, al St. Benedict High School i a l'escola d'aquí al monestir, al BVTPC,  B enedictine V ocational T raining and P roduction C entre. É s la persona que fa d'enllaç per poder-ho organitzar. És un encert per les dues escoles. Aquesta escola és aquí a Tororo mateix, a uns quatre quilòmetres des del monestir. Des del primer moment, els joves s'ho prenen amb molt d'entusiasme i il·lusió. Poder fer una activitat extra és un estímul molt important.  Tenen molt poques ocasions de fer-ne.  És un premi als que assisteixen amb més regularitat als assajos.  Que s'organitzi una sortida fora de l'escola, pels alumnes té un valor especial.  Poder-ho preparar, arreglar-se, agafar l'autobús,..., r iure, cantar, jugar, fer gresca,.. Deixar-se anar una mica, sortir de la rutina diària els ajuda a co...
Llegueix més.... »