St. Benedict High School

Aquest diumenge amb vint joves del cor de l'escola hem anat a acompanyar la missa al ST. Benedict high school. L'Omalla és un professor que fa classe a les dues escoles, al St. Benedict High School i a l'escola d'aquí al monestir, al BVTPC, Benedictine Vocational Training and Production Centre. És la persona que fa d'enllaç per poder-ho organitzar. És un encert per les dues escoles. Aquesta escola és aquí a Tororo mateix, a uns quatre quilòmetres des del monestir.

Des del primer moment, els joves s'ho prenen amb molt d'entusiasme i il·lusió. Poder fer una activitat extra és un estímul molt important. Tenen molt poques ocasions de fer-ne. És un premi als que assisteixen amb més regularitat als assajos.  Que s'organitzi una sortida fora de l'escola, pels alumnes té un valor especial. Poder-ho preparar, arreglar-se, agafar l'autobús,..., riure, cantar, jugar, fer gresca,.. Deixar-se anar una mica, sortir de la rutina diària els ajuda a conèixer-se una mica més entre ells, fer grup, crear llaços diferents. Sempre és una experiència nova que ho viuen amb agraïment i alegria.

L'Omalla parlant amb cor al moment d'arribar a l'escola de St. Benedict.

Al St. Benedict ens esperen amb il·lusió. Ho tenen tot a punt. Els cants de la missa han anat bé. Hem cantat molt i amb entusiasme. 

Aquest any, com que la missa ha sigut al migdia, ens han convidat a dinar. Un dinar extra pels estudiants, molt ben preparat i servit: arròs, carn, pastanaga ratllada, sopa per aclarir l'espessor de l'arròs i per postres rodelles de cogombre, que cadascú se les amaneix amb sal al seu gust. Els àpats diaris de l'escola, tant dinar com sopar i sense excepció, són el "poxo amb black beens". Quan poden menjar diferent i una mica de carn sempre és una festa.

El cor al seu lloc, a punt per cantar, mentre els alumnes de l'escola comencen a entrar per omplir tot l'espai de l'església.

Tot i saber-ho, m'ha tornat a sorprendre el silenci que fan mentre mengen, no diuen res, mengen i estan agraïts de poder-ho fer. Recordo que vaig demanar a un estudiant perquè feien tant silenci i la seva resposta em va fer pensar: perquè el que estem fent és molt important i cal guardar respecte, em va dir.

Ens venen a buscar amb el "bus" de la seva escola. Un bus com molts d'aquí, com la majoria dels que circulen per les carreteres d'aquí Uganda. Mentre que a Catalunya el tindrien al garatge, sense deixar-lo sortir, aquí és un mitjà habitual. Està força destartelat, però veient la realitat del camins per on ha de passar és difícil que pugui estar millor.

Quan ha sigut el moment de tornar, amb un gest molt bonic d'acollida i amistat, el "bus" s'ha omplert de joves de l'altra escola que ens han vingut a acompanyar. Sempre hi ha espai per tots, les places són segons les necessitats. El camí de tornada ha sigut un riure a dojo constant. Molt bonic! Cal molt poca cosa per somriure des de l'ànima.

Agraït de poder viure i compartir experiències com aquesta.