Donar: un acte de generositat

 Sovint hi ha tota mena de coses per casa que fa temps que no fem servir. Es va remenant d'un lloc a l'altre, ens fa mandra llençar-ho.

Un exemple és la roba. Pel motiu que sigui s'ha deixat d'utilitzar i ocupa espai dins els armaris o dins les caixes on s'ha endreçat.

El boda-boda amb les dues caixes de roba, al davant de la porta de casa.

El mes de novembre vaig fer una petició a un grup d'amics perquè fessin una recollida de roba per entregar a l'Orfans Club de Pomede, a uns 20 km. de Tororo. La resposta va ser bona. En poc temps es van enviar des de Vic dues caixes plenes de roba amb destí a l'orfenat. Sortosament no es va poder enviar tota la roba recollida.

Aquest orfenat acull a uns 150 nens i joves orfes, d'edats que van des dels 3 o 4 anys els més menuts, fins més enllà dels 20 els més grans. Procuren per ells tot el necessari per tenir una vida digna: sostre, acollida, menjar, vestit, roba, formació laboral o acadèmica, etc. 

El grup canta i dues noies em fan participar en una senzilla dansa de benvinguda.

 Varen riure obertament del meu estil de ball. Em cal molta pràctica...

Ho gestiona i en va ser la fundadora la Mrs. Margaret. Dona casada i mare de vuit fills. Emprenedora, valenta i treballadora que ha sabut buscar i trobar suport a sota les pedres. D'alguna manera tota la família està implicada en el projecte. A part de l'orfenat, també tenen una escola de primària, amb uns 160 nens. Aquesta senyora em deia, tot mirant als nens i joves, cap d'ells té pare o mare. Jo sóc la mare de tots.

La paradeta ja és a punt. Comencen a treure peces roba de les caixes.

A finals de gener vaig anar a l'oficina de correus a buscar els paquets. Curiosament aquests dos paquets la UGANDA REVENUE AUTHORITY no els va obrir. 

Amb la roba revisada i més o menys separada (una caixa de roba per nois i una altra per noies) ja estava a punt per entregar-la. D'acord amb la Mrs. Margaret, ho vaig fer ahir, diumenge.

Ja m'esperaven. Petits i grans, amb la Margaret al capdavant, em varen rebre amb un somriure que no els cabia a la cara, cantant, contents i feliços.

De seguida ho van tenir a punt per repartir la roba. Amb poques empentes i un parell de catifes, la paradeta del mercat va estar preparada. Abans de tocar cap peça de roba, unes cançons i danses d'agraïment. Me'n van fer partícip.

Ordenadament, molt ordenadament, van anar repartint i alhora recollint la roba que els donaven i els anava bé. Primer van ser els nois. Poc a poc van anar-se canviant de roba. Després ho van repetir amb les noies. Els van dir el nombre de peces que corresponien a cada un i així ho van fer. En cap moment vaig veure a ningú amb afany d'agafar-ne més del que els havien dit. Al contrari, una part de roba la guarden per quan vagin a l'orfenat els que estudien i estan interns a fora: universitat, escoles d'oficis, institut,... Fins que no acabin el primer trimestre no aniran a la casa. Això serà la segona setmana de maig.

El mercat en plena activitat. Remenar, triar, emprovar i molta alegria.

No hi va faltar la part còmica de la mateixa Margaret fent de venedora al mercat: samarretes, vestits, pantalons,... tot molt barat. Veniu i trieu!!!

En acabar la foto de grup i més cançons d'agraïment. L'última cantada en Català! Els va costar poc de tocar-me la fibra.

Fa pensar quan veus amb la il·lusió que reben el que a nosaltres ens sobra.

Viure-ho en primera persona és un regal i un bon aprenentatge carregat de generositat, humilitat i qualitat humana.

Moltes gràcies a TOTS els que d'alguna manera o altra ho heu fet possible.

"Mentre ells em donen el que necessiten, jo només dono el que em sobra".