Tororo 2.0

Quina rebuda més bonica i plena d'agraïment per haver tornat m'han fet tots els que he anat trobant, ja siguin monjos, la família de l'hostatgeria (que han vetllat perquè no es perdés res del que es va quedar aquí, ja fa tres mesos), alguns estudiants (que aquesta setmana haurien d'haver acabat les vacances i aniran arribant esglaonadament en funció dels diners que tinguin), amics, treballadors del monestir, els de la fusteria, coneguts... La senzillesa de les paraules queda coberta per l'abraçada que surt des del cor de cadascú. 

La marxada va ser dolorosa, literalment. Els ronyons em van recordar com sóc de feble. Com, sense cap mena d'avís, en un moment, em va canviar la vida quedant a mans d'unes persones i una sanitat que no coneixia i va ser amb elles amb qui vaig haver de confiar.

Conèixer de prop la sanitat ugandesa m'ha ajudat a entendre (o desentendre) més el país. A Uganda la sanitat és de pagament. Com d'injust és que jo que sóc foraster i ho puc pagar m'atenguessin amb els recursos que tenen i molta gent del país, la majoria, si un dia ho necessiten difícilment els atendran perquè no ho podran pagar. Aquí un record especial per a TOTS els treballadors dels diferents hospitals, a ells tampoc els atendran si no ho paguen prèviament.

Em va fer pensar molt si faig prou bon ús de la sanitat pública i gratuita que tinc quan sóc a Catalunya.

Nakasero Hospital

Tornar a Catalunya de manera sobtada, de pressa, amb poca cosa més que el que portava posat, sense saber el temps de la meva estada, va fer més gran la desubicació: el cos a Catalunya i l'esperit a Tororo. És bonic viure que en moments difícils hi ha qui, amb senzillesa i molta estima, sap treure el millor de tu i posar pau.

Aquí hi he trobat alguns canvis que m'han sorprès. A l'hostatgeria li han fet un canvi d'imatge, li convenia força: repassar arrebossat de les parets, pintada general d'interiors i exteriors, repàs i neteja manual de teulades amb aigua i sabó, poda d'arbrat a cops de matxet (res de destrals o xerracs), etc. També les obres del nou hospital dels ulls han avançat molt. Continua en molt mal estat l'única carretera internacional del país. Alguns trams sense asfalt i amb uns forats de dimensions considerables on es fa molt difícil circular. Em varen dir que esperen que els xinesos hi facin alguna inversió.

Netejant la teulada de l'hostatgeria, amb aigua, sabó i raspall a la mà.

D'aquest episodi viscut, que ha durat 3 mesos, malgrat el dolor, em queda molt agraïment i pau. Agraïment per tot el que he conegut, i per la sort que tinc de poder viure aquesta experiència ugandesa. Pel personal sanitari d'aquí i d'allà i tots els que d'alguna manera han fet possible la meva recuperació, que m'han dedicat coneixements, temps i esforç. També per les hores de conversa, algunes de molt íntimes i profundes amb el cor obert de bat a bat i que sense temps és difícil de tenir. Amics, Montserrat, família,... No em descuido dels bons menjars, la majoria compartits amb la Mare, que aquests mesos ha fet de mare. Quina parada fèiem cada dia per esmorzar!

Visc aquesta tornada a Tororo com una nova etapa. D'aquí el títol Tororo 2.0. A diferència de la primera vegada que vaig venir, ja fa 14 mesos, ara sé on vaig. Tinc coneixements del paisatge, del clima, de l'alimentació, de les persones, una mica de la cultura i també de la llengua. També de l'entramat social. De tot, em queda molt per aprendre, encara.

Malgrat en alguns moments el camí s'omple de pols, estic molt agraït a la vida. Déu i la vida mateixa decidiran cap on em volen portar i amb qui. Els escoltaré.