VIVINT EL CAMÍ DE LA VIDA - BEIDO DICOU MATIRRUMI

 Amb 18 anys l’Eunice té un fill. El pare no en vol saber res, com si no existís. A Uganda és força habitual que si un noia jove queda embarassada el noi se’n desentengui. Amb les dues germanes tenim una conversa interessant i bonica. Mentre n’anem parlant procuro de ser molt curós amb les preguntes i respostes. El servilisme de les dones pels homes, o submissió, és gran. Molt sovint quan el germà gran necessita alguna cosa ho passa a la seva germana. Si fent obres demano alguna cosa al germà és normal que ho acabi portant i fent la germana. És una qüestió que tenen molt arrelada, parlar-ne les incòmoda, els costa entendre que pugui ser d’una altra manera, però estan molt atentes, escolten amb atenció. Parlem que ningú és un objecte al servei d’altri, del respecte a les persones. La conversa és llarga i generosa, l’estona és fa curta.   L'Eunice banyant al seu fill. La Penina, és la gran de les germanes. Viu fora. No l'havia vista cap dia. Abans que jo marxés de casa seva va

  El segon dia els àpats estaven sense omplir. A bon pas, amb la Phiona ens esperava el camí fins a una botiga al poble. Sucre, ous, arròs, plàtans, te, oli, pa, aigua per veure, etc... Tot per compartir. Fins l’endemà la qüestió del menjar estava solucionat. L'esmorzar de família dels que no anaven a l'escola. A mesura que ens anem coneixent, van sortint temes que els preocupen. El futur, la feina, els diners, la casa, els fills... Em diuen que si no poden treballar i tenir uns ingressos més o menys assegurats, no tenen esperança d’un futur millor. La Phiona podria anar a treballar de cosidora a Mbale, li agradaria. Em diu que té la promesa d’una feina que li pagarien 50.000 ugx al mes (12,5 €). Un boda-boda per anar i tornar en cobra 20.000.... A la pregunta que si creu que amb una màquina de cosir a casa podria treballar i guanyar algun diner em diu que si. També surt la possibilitat de llogar un trosset de terra per tenir-hi un hort. Amb el que donaria la terra podrien ser

  No tenen llum, tampoc aigua. L’aigua han d’anar-la a buscar lluny de casa, a ¼ d’hora de camí, que quan van carregats és tot pujada. Tots participen, grans i petits, en anar a buscar aigua. És un gran esforç. En Sam en puja dues garrafes de 20 l, una a cada mà. La Rebecca (la mare), la Phiona, l’Eunice i en Kes (que pesa 37 kg) en pugen una de 20 l. al damunt del cap. La Dokas en puja 10 l, i els més petits 5 ó 3 l. Sense dir-se res de seguida t’adones de com vigilen i estalvien l’aigua a l’hora de cuinar, de rentar els plats i la roba, de rentar-se ells o dutxar-se, per abeurar el poc bestiar que tenen (dues vaques i tres cabres),... L’aigua és un bé molt preuat. La Rebecca i la Phiona tornant de buscar aigua. L'Eunice,    El menjar, amb delicadesa, l’elaboren a la cuina, amb un foc que tenen a terra. Ho cuinen amb fusta. Hi ha poca ventilació, és ple de fum. Hi dediquen temps, molt temps. Al plats hi posen menjar en abundància. Amb el que em posaven al plat en tenia per tres àp

La Rebecca és una senyora viuda, de 50 anys. És mare de vuit fills: en Sam, la Penina, en Thomas (que no surt a cap imatge), la Phiona, l’Eunice, en Kes, la Dokas i en Nazon. En Sam, el fill gran està casat amb la Joice, tenen cinc fills: la Beka, l’Uanda, en Gres, en Crispas i en Vicent, que està ingressat a l’hospital. La Penina, que viu fora, esta casada i té dos fills. L’ Eunice és la mare d’en Dokas.   Tots aquests noms són els de la família que tant bé em varen acollir una setmana  a casa seva.   Beka, Uanda, Sam, Gres, Crispas, Phiona, Eunice i Dokas,   Rebecca , Kezz, Dokas i Nazon   Rebecca, Sam, Eunice, Penina, Kes i Phiona   Són pobres, molt pobres. Viuen en una casa aïllada a l’Okooma Trading Center. Amb boda-boda és a uns 20 minuts del centre de Mbale. Viuen amb extrema pobresa, sense res del que és basic per viure: menjar, aigua, roba, casa amb un mínim de condicions,...., però amb una generositat i humanisme desbordant. Tenien una mirada neta, un somriure al llavis, un

Quant més em vaig familiaritzant amb el país més m'adono que hi ha maneres de fer que em costen d'entendre.   Les imatges que hi ha aquí són només una mostra de cases i edificis sense acabar, molt a prop del monestir. Anant a passejar a peu o amb bici t'adones que Uganda és una teranyina de carreteres i camins de sorra que permeten arribar a totes les cases que hi ha. N omés les més importants estan asfaltades. No hi ha normes urbanístiques. La xarxa elèctrica per fer arribar corrent a les cases és molt deficitària. D'aigua només n'hi ha a punts concrets, ja sigui en forma de font manual o bé directament d'un forat a terra, on la població hi va a omplir garrafes grogues per portar-la cap a casa. El  clavegueram i la recollida de deixalles és inexistent. Només les cases que tenen "lavabo" tenen fossa sèptica El país està farcit de parcel·les petites. Els que tenen un petit trosset de terra en propietat s'hi poden construir una casa, una barraca o un