Rebecca i fanília - 3/4 -

 El segon dia els àpats estaven sense omplir. A bon pas, amb la Phiona ens esperava el camí fins a una botiga al poble. Sucre, ous, arròs, plàtans, te, oli, pa, aigua per veure, etc... Tot per compartir. Fins l’endemà la qüestió del menjar estava solucionat.

L'esmorzar de família dels que no anaven a l'escola.

A mesura que ens anem coneixent, van sortint temes que els preocupen. El futur, la feina, els diners, la casa, els fills... Em diuen que si no poden treballar i tenir uns ingressos més o menys assegurats, no tenen esperança d’un futur millor. La Phiona podria anar a treballar de cosidora a Mbale, li agradaria. Em diu que té la promesa d’una feina que li pagarien 50.000 ugx al mes (12,5 €). Un boda-boda per anar i tornar en cobra 20.000.... A la pregunta que si creu que amb una màquina de cosir a casa podria treballar i guanyar algun diner em diu que si.
També surt la possibilitat de llogar un trosset de terra per tenir-hi un hort. Amb el que donaria la terra podrien ser una mica més autosuficients i vendre’n els excedents. Em diuen que el lloguer costaria un 200.000 ugx/any. Per ells és del tot inabastable, de moment.

Aquest trosset de terra és bona part de la seva parcel.la.

A la dreta, amagada darrera els plataners hi ha la petita barraca d'en Sam, 

on hi viu amb la seva esposa i els 5 fills.

Al centre hi ha la cuina. És petita, molt bonica i ben feta.

La seva parcel.la és menuda, només al davant de la casa hi tenen un trosset de terra petit, que ben treballat i ordenat podria ser un hort gran. Aquest tros és seu, està lliure de lloguer. M’expliquen que en treuen rendiment de gener fins a maig/juny, els mesos de l’any que hi planten “Black beens”. Veuen positivament la possibilitat de fer produir aquest trosset de terra la resta de l’any. Hi poden plantar patates, tomàquets, pebrots, albergínies, pèsols, cebes, pastanagues i d’altres productes. Això suposaria només la inversió amb llavors.

 
L’obra va avançant. Les visites a la casa sovintegen. Amigues de la Phiona i l’Eunice, amigues de la Rebecca, amics d’en Thomas, el fill que viu lluny, més enllà de Kampala. També venen veïns. Elles no s’amaguen de dir, amb sorpresa i agraïment, que tenen un muzungu que fa obres a casa. Em venen a veure. A tots els saludo i els dedico un espai en el temps. És curiós que, sense que sigui a casa seva, tots estan contents i agraeixen la feina que hi faig. Ho veig com un acte de comunitat, de compartir amb l’entorn una cosa bona de la família. Totes les parts ho viuen amb goig. És un gest bonic.
 

La Rebecca, primera de la dreta, atenent la visita de les seves amigues.

A mesura que passaven els dies ens anàvem fent confiança amb els nens. Seiem de costat, jugàvem, compartíem alguna cosa del menjar,... El dijous, com cada dia, després de la feina calia una dutxa. Hi ha experiències que  només queden registrades a la memòria, retina i en les emocions de qui les viu. Aquest dia vàrem compartir la dutxa amb tres infants de la casa. Increïble!!!! Amb tota  facilitat i total felicitat ens vàrem ficar tots quatre a la "dutxa". Aigua, sabó, gresca, rialles,....., un regal difícil d'oblidar per tanta tendresa, acolliment, respecte, felicitat i amor de grans i petits. Ningú s'ha fet estrany, tots amb generositat i bon fer.
La pluja ha fet la seva bonica aportació.

Oh quin gran goig quina joia quan els germans s'estimen!!!