Rebecca i familia - 4/4 -

 Amb 18 anys l’Eunice té un fill. El pare no en vol saber res, com si no existís. A Uganda és força habitual que si un noia jove queda embarassada el noi se’n desentengui. Amb les dues germanes tenim una conversa interessant i bonica. Mentre n’anem parlant procuro de ser molt curós amb les preguntes i respostes. El servilisme de les dones pels homes, o submissió, és gran. Molt sovint quan el germà gran necessita alguna cosa ho passa a la seva germana. Si fent obres demano alguna cosa al germà és normal que ho acabi portant i fent la germana. És una qüestió que tenen molt arrelada, parlar-ne les incòmoda, els costa entendre que pugui ser d’una altra manera, però estan molt atentes, escolten amb atenció. Parlem que ningú és un objecte al servei d’altri, del respecte a les persones. La conversa és llarga i generosa, l’estona és fa curta. 

L'Eunice banyant al seu fill.

La Penina, és la gran de les germanes. Viu fora. No l'havia vista cap dia. Abans que jo marxés de casa seva va fer una visita. L’arribada va ser molt bonica. En Kes la va veure venir de lluny. En veure-la va cridar el seu nom, d’un salt es van aixecar de la cadira i corrent la van anar a trobar per abraçar-la, amb una alegria i estima que no em resulta habitual.  Espontaneïtat, senzillesa, estima, bondat, generositat, acolliment,..., no sé com definir-ho, no van amagar el que senten.

Els germans. Hi falta el Thomas.

En arribar davant de casa ens vàrem saludar. Em va fer les reverències que la seva cultura els diu. Com la resta de la família, va ser molt agraïda, amable, generosa. Mentre anàvem parlant, amablement la Phiona es va acostar i em va dir: És que hem de saludar a la nostra germana. Em vaig apartar, la Penina va quedar sola. Una després de l’altra s'hi van acostar. Davant seu, mentre es donaven la mà, es van agenollar i amb la seva llengua compartiren les paraules de benvinguda. Després d’aquest gest, la seva germana va ser una més del grup. Parlaven animadament, amb una mirada dolça, amb gestos suaus. Estaven molt contents. Aquesta rebuda sabia que la feien als homes, ho desconeixia entre fèmines de la mateixa família. Ho vaig trobar d’una delicadesa, d’una tendresa, d’una qualitat humana i  sensibilitat envejables.

 

A l’hora de marxar, tot i estar tranquils, no va ser fàcil per a ningú. Havíem compartit molt.

La llarga estona de camí de tornada cap a Tororo assegut al darrera d’un boda-boda em va anar molt bé per poder reviure moments, converses, emocions, sentiments, experiències, començar a ordenar per anar fent pòsit dels dies viscuts. 

La rebuda aquí al monestir ha sigut bonica. Els treballadors de l’hostatgeria, els monjos, les persones que he anat trobant s'han interessat per mi. També els estudiants.

He trobat l’habitació neta i endreçada, el llit net, la dutxa, la tovallola,... La família de la Rebecca seguiran dormint a terra, continuaran amb un somriure al llavis, generosos, humils, acollidors,  estimant el que tenen i el que són. I els nens? Jugant, somrient, compartint, amb unes carones boniques i expressives de felicitat i amor.

 

Els nens se'n van a l'escola. No esperaré gaire dies a tornar-los a visitar.

 

Començo els dies agraït al moment que vaig teixint, donant les gràcies de saber que hi ha  persones que m’acompanyen i que en la distància es fan properes. Saben escoltar, fan un esforç per entendre, són delicades en les reflexions i les aportacions personals, humils en el seu saber, amb bona voluntat i generositat. Persones amb qui és fàcil compartir experiències. Persones que s’alegren per mi. GRÀCIES!!!