Rebecca i família - 1/4 -

La Rebecca és una senyora viuda, de 50 anys. És mare de vuit fills: en Sam, la Penina, en Thomas (que no surt a cap imatge), la Phiona, l’Eunice, en Kes, la Dokas i en Nazon.

En Sam, el fill gran està casat amb la Joice, tenen cinc fills: la Beka, l’Uanda, en Gres, en Crispas i en Vicent, que està ingressat a l’hospital.

La Penina, que viu fora, esta casada i té dos fills.

L’ Eunice és la mare d’en Dokas.

 

Tots aquests noms són els de la família que tant bé em varen acollir una setmana  a casa seva. 

Beka, Uanda, Sam, Gres, Crispas, Phiona, Eunice i Dokas, 

Rebecca, Kezz, Dokas i Nazon
 

Rebecca, Sam, Eunice, Penina, Kes i Phiona

 

Són pobres, molt pobres. Viuen en una casa aïllada a l’Okooma Trading Center. Amb boda-boda és a uns 20 minuts del centre de Mbale. Viuen amb extrema pobresa, sense res del que és basic per viure: menjar, aigua, roba, casa amb un mínim de condicions,...., però amb una generositat i humanisme desbordant. Tenien una mirada neta, un somriure al llavis, una orella a punt per qualsevol comentari que fes. Agraïts, molt agraïts que estigués uns dies amb ells i els ajudes a reparar la casa. El que no saben, segurament, és que van reparar la meva de casa. Han donat un sentit diferent a la meva estada aquí, a Uganda. Una lliçó des del primer minut, que els hi agraeixo amb el cor. Aviat ens tornarem a veure per portar-los algun projecte per l’hort i algunes coses més.

Part de la familia amb la casa al darrera. A la dreta hi ha la "cuina".

A l'esquerra l'espai on dormia i que compartiem amb en Zen.

 

Quan en Sergi em va fer la proposta d’anar-hi de seguida ho vaig acceptar. Poder estar al costat dels més necessitats, dels més pobres i ajudar en el que estigui a les meves mans és el sentit que m’ha portat aquí, a Uganda.

En aquest cas, la casa tenia problemes d’entrada d’aigua quan plou. S’havien de rejuntar totes les parets de l’exterior i arreglar-ne la teulada. En poca estona em vaig adonar que les obres eren només el motiu o l’excusa per conèixer i descobrir la realitat d’una família.

Les parets de la casa per la part de fora.

La mateixa paret des de dintre. Hi ha molts forats.

Vaig marxar amb una maleta petita, però plena: roba, calçat, màquina per dormir,algun medicament, tovallola i raspall de dents. També algun llibre, llibreta i estoig.Una paleta i uns guants eren les eines de treball. També portava dubtes de com aniria, pors del desconegut, però il·lusió per descobrir. Tenia clar que tornaria a sortir de la zona de confort.

Quan vaig tornar la maleta ja no era tan plena, algunes peces de roba és van quedar allà. En vessava el goig d’haver conegut unes persones que malgrat les dificultats amb què la pobresa les fa viure són bones, humils, generoses, ...

 

El terra on dormien les germanes. És un fangar.

Em vaig sentir molt ben acollit. La Phiona i l’Eunice especialment, també en Sam i en Kes (ara m’adono que aquell dia no va anar a l’escola...) m’esperaven. En el moment d’arribar vaig rebre les reverencies que mana la tradició. Sempre em varen oferir el millor que tenien.

 

Tots ells, petits i grans, dormien a terra en un espai comú. Per mi varen guardar-me un espai només compartit amb en Kes, amb l’únic matalàs de la casa, així com el llençol i la coixinera, que crec que vaig estrenar. La coixinera la varen omplir de la roba que varen trobar. A la matinada feia fresca, no tenien res per abrigar-se. Es queixaven de fred. Saber que els nens tenen fred i no poder fer res per abrigar-los em deixava sensació de impotència. Per mi, vull remarcar-ho, varen fer arreglar una tela mosquitera que vaig fer servir d’abrigall. Tots ells dormen sense, amb el risc, real, que els pessigui el “mosquito”, que diuen ells, de la malària. Pels nens, una pessigada pot ser ser molt greu, fins provocar-los la mort.

Els nens dormen a terra. N'hi ha cinc.