Rebecca i família - 2/4 -

 No tenen llum, tampoc aigua. L’aigua han d’anar-la a buscar lluny de casa, a ¼ d’hora de camí, que quan van carregats és tot pujada. Tots participen, grans i petits, en anar a buscar aigua. És un gran esforç. En Sam en puja dues garrafes de 20 l, una a cada mà. La Rebecca (la mare), la Phiona, l’Eunice i en Kes (que pesa 37 kg) en pugen una de 20 l. al damunt del cap. La Dokas en puja 10 l, i els més petits 5 ó 3 l. Sense dir-se res de seguida t’adones de com vigilen i estalvien l’aigua a l’hora de cuinar, de rentar els plats i la roba, de rentar-se ells o dutxar-se, per abeurar el poc bestiar que tenen (dues vaques i tres cabres),... L’aigua és un bé molt preuat.

La Rebecca i la Phiona tornant de buscar aigua.

L'Eunice, 

 
El menjar, amb delicadesa, l’elaboren a la cuina, amb un foc que tenen a terra. Ho cuinen amb fusta. Hi ha poca ventilació, és ple de fum. Hi dediquen temps, molt temps. Al plats hi posen menjar en abundància. Amb el que em posaven al plat en tenia per tres àpats. Sempre m’ho varen servir amb safata, el menjar tapat amb un altre plat. Era l’únic que tenia cobert. Ells, com la major part de la societat Ugandesa, mengen amb els dits. També amb això el tracte era diferent: el millor menjar, el millor servei. Amb en Sam menjàvem en una taula, la resta de la família a terra.

La cuina és això. No hi ha més.

El primer dia, quan va ser l’hora de sopar, després de posposar l’hora un parell de vegades, a les 8 del vespre em varen dir que no tenien res. Que els hauria d’ajudar. M’hi vaig avenir de seguida. A 10 minuts de casa seva hi havia una botigueta on venien una mica de tot. Van preferir que les acompanyés. Arròs va ser el que varen escollir per sopar. A 2/4 de 10 sopàvem tots. Em va sorprendre veure com els nens es van estar hores tranquil·lament asseguts esperant el sopar. La llum d'una llanterna ens va donar color.
 

Van descalços. Tots els dies que vaig ser allà van anar descalços. Caminen amb fermesa, van lleugers, són valents, molt valents. Els dies que plou s’embruten molt, per ells no és cap problema. Formen part de la natura que els envolta, la respecten, se l’estimen.

 

Volia ser un més de la família en la manera de viure, menjar, dormir, a l’hora d’anar a buscar aigua, ... No vaig poder evitar acceptar aquestes condicions de privilegi, ho haurien viscut com un menyspreu. Qualsevol cosa que feia per ells ho agraïen.

 

La primera "pasterada", la cosa és va animant.

El mateix dilluns a la tarda vàrem començar les obres. S’havia de fer pasta. La sorra i el ciment ja havien arribat. Tan bon punt la sorra i el ciment es varen començar a barrejar manualment dins el carretó -molt atrotinat i llogat- els curiosos, veïns i amics, van anar ocupant el lloc corresponent com si d’un espectacle es tractés. Parlaven encuriosits del que veien, reien, estaven tranquils, no tenien cap pressa. Alguns s’hi van estar hores asseguts a la mateixa cadira. Entre ells parlaven la llengua de la seva contrada, el Lugisu. No els entenia de res. El que si vaig entendre és que els venia molt de nou que un muzungu treballés.

El públic és al seu lloc. L'espectacle esta servit.

 La tarda va anar avançant. Un voluntari es va posar a ajudar-me. No era la primera vegada que feia anar la paleta. Li vaig agrair. Al vespre, per mitjà de la Phiona i l’Eunice, aquest voluntari em va demanar diners com a paga per haver-me ajudat. Perquè vol el diners? vaig demanar. Per comprar sabó pel cos, van respondre. Demà quan anem a comprar el menjar per dinar i sopar en comprarem. Que vingui a buscar-lo. De diners no n’hi donaré. No va venir cap més dia.
És habitual, forma part de la seva cultura, que t’ajudin sense que els hi demanis i en acabar et demanin diners per la feina feta.

Amb l'ajuda del "voluntari" l'obra va avançant.

Acabada la “jornada laboral” em calia una dutxa. Tots és dutxen amb l’aigua que hi ha. Unes fulles de plataner acabades de tallar feien el terra de la dutxa net. A punt, també, una garrafa de 5 l. d’aigua. En va sobrar. No vaig voler que m’escalfessin l’aigua.
 

Espai de la dutxa. Al terra no hi ha posades les fulles noves de plataner.

Després de sopar tots a dormir. Silenci i quietud. L’endemà em llevava mig encarcarat per la “comoditat” del llit, però les nits que vaig dormir amb ells vaig descansar molt!

Higiene personal abans d'anar a l'escola. 

S’aixequen aviat, a punta de dia, a les 6 del matí. Hi ha dies que la primera feina que han de fer és anar a buscar aigua. Els que han de marxar cap a l’escola, amb una garrafa d’aigua i una palangana van fent la seva higiene personal. Es renten les mans i els peus, la cara, les dents... Vaig trobar molt bonic com, sense dir-se res, s’ajudaven els uns als altres. Pels volts de les 7 se’n van. Els espera mitja hora de camí. Diuen adéu a tots i se’n van contents, alegres i feliços. Al migdia tornen a dinar. Hi ha dies que a la tarda també tenen escola.
Els infants que es queden a casa requereixen ben poca atenció dels adults. Ells sols s’espavilen, qualsevol cosa és bona per jugar. Juguen i juguen fins a l’hora d’esmorzar, si n’hi ha.

El dia comença jugant i amb un somriure.