VIVINT EL CAMÍ DE LA VIDA - BEIDO DICOU MATIRRUMI

Quan vinc de Catalunya m'agrada portar alguna cosa cap aquí per poder compartir, especialment amb els de l'hostatgeria ,  són els que tinc més a prop i que em fan la vida més fàcil. H i ha bona relació amb tot el personal. Aquesta vegada vaig pensar que estaria bé que provessin algun tipus de menjar que per ells és poc habitual. La distància, el temps i la temperatura, deixaven fora qualsevol producte "fresc", havia de ser un precuinat. Donant-hi voltes, vaig pensar amb un arròs de marisc i flam per postres. És fàcil de trobar al supermercat, de transportar, de guardar i de cuinar, una habilitat poc desenvolupada en mi.  Menjant Posho and beans. La cuina d'aquí està absenta de precuinats. Tot el que mengen és natural, només bullit o cuit.  Tenen 5 aliments que són la base de la seva dieta: el "posho" -farina de blat de moro pastada-, el "matooke" - platan cuit-,  el "kaló" - farina de mill cuita,  les "black beans" - mon

Aquest diumenge amb vint joves del cor de l'escola hem anat a acompanyar la missa al ST. Benedict high school. L'Omalla és un professor que fa classe a les dues escoles, al St. Benedict High School i a l'escola d'aquí al monestir, al BVTPC,  B enedictine V ocational T raining and P roduction C entre. É s la persona que fa d'enllaç per poder-ho organitzar. És un encert per les dues escoles. Aquesta escola és aquí a Tororo mateix, a uns quatre quilòmetres des del monestir. Des del primer moment, els joves s'ho prenen amb molt d'entusiasme i il·lusió. Poder fer una activitat extra és un estímul molt important.  Tenen molt poques ocasions de fer-ne.  És un premi als que assisteixen amb més regularitat als assajos.  Que s'organitzi una sortida fora de l'escola, pels alumnes té un valor especial.  Poder-ho preparar, arreglar-se, agafar l'autobús,..., r iure, cantar, jugar, fer gresca,.. Deixar-se anar una mica, sortir de la rutina diària els ajuda a co

Quina rebuda més bonica i plena d'agraïment per haver tornat  m'han fet tots els que he anat trobant,  ja siguin monjos, la família de l'hostatgeria (que han vetllat perquè no es perdés res del que es va quedar aquí, ja fa tres mesos), alguns estudiants (que aquesta setmana haurien d'haver acabat les vacances i aniran arribant esglaonadament en funció dels diners que tinguin), amics, treballadors del monestir, els de la fusteria, coneguts... La senzillesa de les paraules queda coberta per l'abraçada que surt des del cor de cadascú.  La marxada va ser dolorosa, literalment. Els ronyons em van recordar com sóc de feble. Com, sense cap mena d'avís,   en un moment,  em va canviar la vida quedant a mans d'unes persones i una sanitat que no coneixia i va ser amb elles amb qui vaig haver de confiar. Conèixer de prop la sanitat ugandesa m'ha ajudat a entendre (o desentendre) més el país. A Uganda la sanitat és de pagament. Com d'injust és que jo que sóc fora

He vist com el fill gran pega amb un tros de bastó a un menut perquè és una mica belluguet. El pare ho avala. He vist il·lusió al ulls en preparar el pastís. He vist com l'home no es preocupa de la seva dona a l'hora de repartir el pastís. Per cert molt bo, una mica espès. He vist vomitar un nen i no acostar-s'hi ningú. S'han estranyat que li oferís el meu llit per descansar. He vist passar les hores sense " fer res", res. He vist plorar desconsoladament a una mare, sola, per la gravetat del seu fill. He vist a la mateixa mare molt emocionada i amb un somriure generós acostant-se amb el seu fill després d'haver pogut anar a l'hospital per curar-lo. He vist com és de fàcil i comú no dir la veritat. He vist fer anar una aixada de veritat, amb una habilitat envejable i una força brutal. He vist cuinar quilos d'arròs per un àpat per a 4 adults i 7 infants. He vist els nens distreure's sense cap joguina. He vist munyir la vaca per poder fer el pastí

  Sovint hi ha tota mena de coses per casa que fa temps que no fem servir. Es va remenant d'un lloc a l'altre, ens fa mandra llençar-ho. Un exemple és la roba. Pel motiu que sigui s'ha deixat d'utilitzar i ocupa espai dins els armaris o dins les caixes on s'ha endreçat. El boda-boda amb les dues caixes de roba, al davant de la porta de casa. El mes de novembre vaig fer una petició a un grup d'amics perquè fessin una recollida de roba per entregar a l'Orfans Club de Pomede, a uns 20 km. de Tororo. La resposta va ser bona. En poc temps es van enviar des de Vic dues caixes plenes de roba amb destí a l'orfenat. Sortosament no es va poder enviar tota la roba recollida. Aquest orfenat acull a uns 150 nens i joves orfes, d'edats que van des dels 3 o 4 anys els més menuts, fins més enllà dels 20 els més grans. Procuren per ells tot el necessari per tenir una vida digna: sostre, acollida, menjar, vestit, roba, formació laboral o acadèmica, etc.  El grup canta