Acabat el primer trimestre: VACANCES!

L'escola és tancada, hi ha llum al carrer, 

la senyora Pepa saluda al carter. 

Que tingui bon dia, avui és Nadal! 

No té una carteta, no té una postal? 

Li dono una carta del seu fill Pasqual, 

que des de Suïssa li diu Bon Nadal!!! 

Amb aquest poema, recordo amb goig com els infants ens anunciaven que s'havia acabat el primer trimestre del curs. Estaven de festa, ja havien començat les vacances de Nadal.

Aquí, a Uganda, no és així, ja que els cursos van per anys naturals. 

El primer trimestre va de finals de gener fins a principi de maig, 

El segon trimestre anirà del 27 de maig fins a finals d'agost. 

El tercer trimestre comença a mig setembre i acaba a finals de novembre. 

Desembre i gener vacances.

Aquests dies, després d'una setmana d'exàmens, l'escola és tancada, hi ha vacances. 

Ara és un espai d'edificis sense vida. Hi ha silenci. 

No hi ha joves que es passegin, que juguin a les dames, ni a les cartes o a un tipus de parxís (que hi juguen amb dos daus). Ningú juga a futbol. Tampoc a voleibol. No se sent el toc de campana (una llanta de cotxe que penja d'una branca d'arbre colpejada amb un tros de ferro) que els avisa per dinar o sopar i que ja poden fer cua per anar a buscar el "poxo and black beens". 

Penjada a l'arbre, just sobre la taula, hi ha la "campana".

Es troben a faltar els colors de la roba estesa a terra, sobre els matolls o al filferro d'arç i que cadascú ha rentat prèviament a mà. A sota els arbres, majoritàriament mangos, no hi ha assemblees de les tribus. Tampoc les converses de joves asseguts al voltant d'una taula de formigó feta per ells mateixos. No s'escolten les rialles, ni els crits de joia. No hi ha les mirades dolces del sentir entre algun noi i noia, amb alguna arrambada "involuntària". 

Les festes no són el mateix sense la frescor, espontaneïtat, alegria de la missa a les 7 del matí, quan tot just clareja el dia, on hi participen una bon nombre d'alumnes i responsables de l'escola. El cor no canta. Ningú cava l'hort.

Aquests mangos són testimonis silenciosos de les assemblees, jocs, rialles,.., dels joves.

Tots són al lloc on habitualment viuen: a casa amb els pares i germans, amb els oncles, amb la família d'acollida, a l'orfenat,... 

No he sentit cap conversa parlant de viatges o d'anades i vingudes. És bonic quan alguns et demanen si els aniràs a visitar a casa seva.

Aules de l'escola tancades.

Hi ha una mica de tot com a tot arreu, però la majoria dels estudiants són conscients que, pel motiu que sigui (gairebé sempre econòmic) molts joves no tenen la possibilitat de formació que ells han tingut. Agraeixen el privilegi que els dóna la formació humana i laboral que els obre una porta a un futur millor.

Un futur que, per poder tirar endavant, l'hauran de treballar molt, ser prudents i tenir molta imaginació. Aquí els donen eines per fer-ho, saber-les aprofitar ja és cosa de cadascú.

Silenci a la cuina. No hi ha fum. No hi ha cues.

El dia 27 d'aquest mes, poc a poc aniran arribant a l'escola. Amb un parell o tres de setmanes potser ja haurà tornat tota l'activitat i amb ella la normalitat.

Per compartir:

Aquí és normal no tenir paper, ni llapis o bolígraf per escriure. Qualsevol cosa que els hi dones ho valoren i agraeixen molt.

No us passa sovint que tenim coses molt importants i que per ser normals perden importància, no hi posem l'atenció ni el temps que cal i tampoc hi donem massa valor?

Sóc capaç d'aprofitar prou el privilegi de tenir de tot en concepte de formació i / o educació: des de la possibilitat d'estudiar el que nosaltres decidim, fins a espais en condicions, eines i material per fer pràctiques, professorat, diners per pagar-ho, ...?

L'hort de l'escola.