Tororo 2.0
Quina rebuda més bonica i plena d'agraïment per haver tornat m'han fet tots els que he anat trobant, ja siguin monjos, la família de l'hostatgeria (que han vetllat perquè no es perdés res del que es va quedar aquí, ja fa tres mesos), alguns estudiants (que aquesta setmana haurien d'haver acabat les vacances i aniran arribant esglaonadament en funció dels diners que tinguin), amics, treballadors del monestir, els de la fusteria, coneguts... La senzillesa de les paraules queda coberta per l'abraçada que surt des del cor de cadascú. La marxada va ser dolorosa, literalment. Els ronyons em van recordar com sóc de feble. Com, sense cap mena d'avís, en un moment, em va canviar la vida quedant a mans d'unes persones i una sanitat que no coneixia i va ser amb elles amb qui vaig haver de confiar. Conèixer de prop la sanitat ugandesa m'ha ajudat a entendre (o desentendre) més el país. A Uganda la sanitat és de pagament. Com d'injust és que jo que sóc fora